Dia 5. El primer dia de feina superat! M’hi acostumaré ràpid!

Ha estat el meu primer dia de feina, em passaven a buscar a les 7:30 hores i me despertat a les 7:20, així que directament m’he oblidat d’intentar donar aquella impressió de persona impecable que volia donar, i també d’aquell temps que volia tenir per mi per relaxar-me abans de començar per rebaixar els nervis que no he tingut temps de tenir.

No sé perquè em preocupava, he estat el primer a arribar quan m’han enviat al meu laboratori pertinent, una sala immensa amb aparells immensos que no sé que eren i tot de laboratoriets petits. En fi, m’he posat a internet i he intentat contestar els mails que he pogut (ho sento Oriol entre altres però no he tingut temps d’enviar-te tot el que us tenia preparat).

Al cap de poc ha arribat el meu company que m’ha ensenyat tota la uni, quan coneixia tothom he encintat una poma amb cinta adhesiva de manera que quedes totalment coberta però de manera que no es solapessin les cintes, fent les formes amb un cúter que no tallava, després arrencàvem la cinta adhesiva i la pesaven.... això era per calcular la superfície de la poma però a mi se m’acudien maneres millors de fer-ho.... en fi....

I a les 10 hem encès una estufa del laboratori, hem baixat a una cambra refrigeradora i hem agafat una pizza, la resta la podeu imaginar, no m’ho podia creure però ha anat així....

La boníssima pizza de laboratori

A les 11 cap a la inauguració de la setmana cultural dels alumnes del departament, a les 12:15 a dinar, a les 13:30 a no treballar sol un altre cop, fins a les tantes en que he fet unes solucions, les he escalfat, i llavors he microencapsulat aromes com el Ferran Adrià. La encapsulació consisteix en posar una gota de líquid dins l’altre líquid, reaccionen fent una cobertura al voltant de la goteta, i tens el primer líquid dins la cobertura al qual li pots fer uns tractaments interessants. Us podria explicar els tractaments interessants als que es pot sotmetre la goteta encapsulada però ni us vull avorrir més, ni ho he entès jo tampoc.

A les 16:30 feien una conferència per alumnes sobre la encapsulació, i volia saber-ne més, així que m’han donat permís per anar-hi, m’he assabentat d’alguna cosa fins a les 16:45 en que ha arribat el professor amb el primer alumne.

Treballen amb fruits secs molt xungos aquesta gent, aquest no sé
com es diu, però és lo més astringent que he provat mai!

Quan s’ha acabat la conferència he cregut que ja havia complert amb el meu no treball i una professora m’ha dut amb cotxe a conèixer la ciutat i m’ha portat a casa.

Sembla que m’enfumi dels brasilers, però el que ha passat és que simplement, avui encara no m’havien preparat  feina, a veure que tal demà....

Avui és un joc, amb quin fragment del text t’identifiques? Dia 13

No hi sóc, això és una realitat!

No podem cantar els gols del Barça, no podem riure amb les teves històries, no puc animar-te mentre jugues a la selecció, no podem discutir de moda i/o torneu a l’estranger, no et pots enfadar i anar-te’n a casa, no podem reflexionar junts amb el teu punt de vista perspicaç i embolicador, no podem anar a fer-ne alguna, no em pots portar la contrària sense tenir raó!!.......

Però no obstant m’assabento de moltes coses, sé que a algunes us han prenyat i altres us heu emprenyat, llegeixo els diaris i sé que hi ha pobles que s’enfonsen, alguns aneu a manifestacions contra la violència (també ho he vist als diaris), alguns feu vacances que semblen un martiri i desistiu, m’enyores, uns heu canviat de feina i no m’ho heu dit!! 

Altres en canvi us fan propostes INTERESSANTS que tampoc m’heu explicat(¿què em fas el llit?, alguns continueu lluitant i negociant pel local, comenceu i dieu que començareu blogs d’Internet(ànims i perseverança), acabeu les carreres, comenceu noves etapes, heu fet el primer entrenament, em seguiu informant amb un punt de vista punyent i divertit.......

Altres en canvi ens havíem de veure cada cap de setmana i no us he vist ni us veure en 3 mesos, altres no sé quan us matriculeu però us matriculeu, alguns no teniu company de pis i l’heu de substituir(no és facil en el vostre cas) .... i podria seguir.....

....I també hi ha una persona que és el seu aniversari, que està una mica trista, i que hauria pagat per veure-li la cara quan no s’ho esperava i li ha arribat un ram de roses (qui m’ho pot haver dit? No m’ho ha dit ningú perquè hi tinc alguna cosa veure), t’estimo i vull que la gent ho sàpiga!!*!!  Ja sabeu que no hi sóc, això és una realitat! Però a mi res m’allunya de la meva terra i fa que deixi a l’estacada els meus compromisos amb la meva gent.

El xurrasco. Dia 4

Ni en tots els meus anys estudiantils, ni a l’institut ni a la universitat havia una relació tan informal amb els professors.

El diumenge la meva tutora de la feina que havia de començar el dilluns, va trucar-me i va dir-me que havien preparat una jornada de coneixement i que comptaven amb mi. Així doncs el diumenge a les 9 del matí em va venir a buscar i vam anar al lloc on es feia la jornada de coneixement. La jornada de coneixement es feia en una urbanització emmurallada i vigilada per seguretat privada a uns quilòmetres de  Sao José do Rio Preto, que era la casa d’un altre professor!

Tenen molts tipus de papaia allà, aquest no sé si és un mamâo gegant,
la beguda del darrera és un caipirinha cassolana que també van ser
habituals a la festat

Allà estàvem convidats tots els professors del departament de “Tecnologia dos Alimentos” i els alumnes de “pós-graduação e doutorado”, la jornada de coneixement amb els alumnes de la llicenciatura ja s’havia fet el dia abans...

Un cop en aquell magnífic jardí vaig descobrir un munt d’olors, plantes, ocells i fruites noves per mi. Després van començar a arribar els companys i van començar a baixar les birres.

Això és una carambola, starkfruit en anglès, els alemanys ho
coneixien  però jo només ho havia vist en algun llibre de botànica

Ni en tota la meva vida havia menjat tanta carn (els brasilers mengen MOLTA, però que MOLTA carn), i tu Bastida tampoc; ni en tota la meva vida havia jugat a voleibol amb els meus professors, i tu Papió tampoc però el Roy suposo que sí....; ni en tota la meva vida havia begut tanta cervesa en un dia, tu De La Venta estic segur que sí; i tu Carrera no tinguis enveja que també estic segur que també hauries estat capaç de destruir-ho tot.

Allà estàvem peruans, colombians, germans i austríacs, brasilers i un català que no és espanyol, menjant, bevent, cantant i tocant la guitarra i dansant música de la minicadena per tot el jardí, i també jugant a voleibol d’aigua en una piscina (a futbol em quedat pel dimecres) i tornant a menjar més carn i bevent més cervesa.

Aquí encara estàvem escalfant abans de començar el partit, vam jugar alumnes i professors indistintament.
Ah! I això que per ells és ple hivern ara mateix

Un dia completament complet fins a últimes hores del vespre, l’endemà començaria a treballa amb els nous companys.

Observacions sobre trànsit. Dia 3

Avui us faré una confessió, no ho demostro massa però els que em coneixeu prou bé sabeu que tinc una mica de por als cotxes, i això és el que m’ha empès a fixar-me en unes coses del Brasil que ara relataré.

Quan torni a Catalonia (si torno), o tindré el problema anterior solucionat o m’hauran d’ingressar en una clínica mental.

El cinturó de seguretat és obligatori al Brasil, però no és comú. Això ho puc entendre perquè fa 15 o 20 anys també anàvem així allà, o aquí on sou la majoria de vosaltres no sé com dir-ho... Anar sense cinturó em fa sentir insegur però ho puc aguantar, però veure a les notícies del primer dia un accident múltiple amb més de 250 vehicles implicats, en una carretera que jo havia passat només feia unes hores amb un bus.... o veure les motos kamikazes sense respectar les preferències.... segles de drenatge al mig de les calçades.... passos de zebra que no es respecten a canvi de vianants que passen la carretera per tot arreu i en qualsevol moment..... cartells de bufets d’advocats especialistes en accidents de trânsit per tot arreu..... i per no citar la gent que parla pel mòbil mentre condueix o fuma.... o els grups d’amics que brinden amb llaunes que no són de Coca-Cola mentre fumen, parlen per telèfon i condueixen....

No tens la sensació de que els brasilers condueixin malament com passa en els països àrabs, però una mica caòticament si que ho fan. Almenys tinc la sort de que el meu carnet de conduir aquí no val, o potser si que val però jo no ho sé, ja que em van oferir una moto per desplaçar-me sempre que volgués i malgrat les temptacions vaig tenir l’excusa perfecta per dir que no!

Admeto que amb aquest escrit estic generalitzat MOLTS fets puntuals que per una altra persona no tindrien importància, però ho vaig trobar curiós. Igual que quan vaig veure un cavall en una gasolinera ¿Què volia? ¿Etanol? Al cap de molta estona observant el seu amo vaig veure que després de preguntar a tots els empleats de l’estació de servei (potser preguntava si tenien una mica d’alfals) posava aire a les rodes del carro, però em va portar de corcoll una estona.

Espero que us hagi agradat!

Dia 1. Ja s’ha acabat la comèdia!

Avui (en realitat dijous passat perquè no m’he connectat a internet fins ara) m’he aixecat a les 4:00am, m’he fet un cafè i hem sortit amb els papes en direcció l’aeroport del Prat, allà hem esmorzat uns entrepans que no portaven ni tomata pel mòdic preu d’un ronyó i un braç i cap a les 9 he entrat per les portes d’embarcament tot i que per retards diversos no ens hem enlairat fins les 11.

Les 11 hores de vol han estat entretingudes, companyes brasileres i simpàtiques a banda i banda d’on era assegut, que fins i tot m’han cedit el seient de finestra a mig trajecte. He vist dues pel·lícules, he jugat a una consola, he fet un curs bàsic de portuguès complert i les hostesses de vol m’han “cebat” com a una truja que no es pot moure del seu box, i el vi també ha estat abundant... fins que ens hem adormit fotíem unes riallades amb les companyes de vol.... Visca Singapore Airlines!

Vista aèrea de Sao Paulo just abans d´aterrar, la ciutat és immensa ja que quasi tot són cases
unifamiliars i hi viuen més de 10 milions d´habitants. Això que es veu seria l´1% de la ciutat.

A l’aeroport de Sao Paulo, després de passar el control d’immigració la Luana i el seu pare m’esperaven amb un cartellet d’aquells amb el meu nom. Han estat molt amables i m’han dut fins a l’estació d’autobusos des d’on aniré a Sao Jose do Rio Preto, el meu destí final. Parlant parlant, la Luana i el seu pare m’han recomanat els llocs que he de visitar i m’han convidat a visitar-los des de casa seva quan hagi acabat la feina. Finalment m’han ajudat a comprar el bitllet i m’han “enxufat”al bus.

D’aquí a unes 6 hores arribaré a bon port on espero que em trobin en Saulo i la Paula, els contactes que m’han de dur a la meva llar durant una temporada. Els estic trucant però no em contesten. Ja veurem que passa..., si mai arribo a publicar això és que no m’han robat el Pc i que tot ha anat bè.

A reveure!