dimarts, 29 de novembre del 2011

Dormint, menjant, bevent i vivint en una fabela. Dia 23-25, segona part.






Mes de 500 joves ens vam reunir al centre de Saô Paulo a les 10 de la nit, allà ens varen dividir en 6 grups, dels quals el meu grup era el més nombrós, i cada grup se’n va anar cap al seu quarter general a un barri diferent. Els quarters generals eren escoles públiques de la zona menys degradada de les fabeles cedides per l’Estat de Sâo Paulo.
















Allà dormiríem al terra d’una aula, emmagatzemàvem el material necessari per les construccions, i menjaríem fins diumenge a la nit.













Quan vam arribar al quarter general, ens van dividir en 11 equips: 9 un equips de 10 persones que construirien una casa cadascun, un equip de 4 persones que s’encarregaria de cuinar, netejar i vigilar(important vigilar) el quarter general, i el meu equip de logística de 30 que amb l’ajuda d’un camió havia de transportar tots els materials necessaris als equips que construïen les cases.

Aquest és l´espai on vam construir dues de les cases.


L´equip de logística carregant el material al camió per transportar-lo!


Companys a punt per transportar i distribuir el material per la fabela.




:-)

dilluns, 28 de novembre del 2011

Dormint, menjant, bevent i vivint en una fabela. Dia 23-25, primera part.


A l’activitat que he practicat aquest cap de setmana, lo primer que em van dir textualment en arribar va ser:

-  No podràs practicar sexe, no podràs sortir de nit, no podràs beure alcohol i no podràs drogar-te.

I jo he pagat per això?

I sobre sense comptar que havia viatjat durant tot el dijous a la nit i no havia dormit en un llit per venir aquí!

I a sobre el diumenge a les 10 de la nit en que s’acabava l’activitat, hauria d’anar al centre de Sao Paulo, i agafar un altre bus i fer uns altres 500km de tornada cap a casa, per dilluns anar a treballar.

Doncs sí, no he anat a Brasil a conèixer només el Brasil turístic, de fet prefereixo conèixer les entranyes del país que és el que a mi realment em pot enriquir. Per això, quan vaig conèixer la iniciativa d’una ONG que necessitava voluntaris per anar a construir cases d’emergència per als més desfavorits d’entre els més desfavorits, m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho!

Ara puc dir que tot ha estat positiu, he conegut gent magnífica, he ajudat gent que realment ho necessitava (encara que en una proporció insignificant), he conegut la cara oculta d’un continent que afecta prop del 20% de la seva població, crec que he crescut com a persona, i el més important, ara us donaré ulls a vosaltres perquè us pugueu fer una petita idea de que hi ha als suburbis de totes les grans ciutat centre i sud-americanes, des de Mèxic fins a l’Argentina. Intentaré fer visible aquesta vergonya de la ciutat més desigual del món (Sâo Paulo), on mentre uns disposen d’un dels helicòpters de la flota privada més gran del món per anar a treballar, moltíssims altres no tenen feina, no tenen sanitat, no tenen educació, no tenen casa i no tenen cap oportunitat.

Em sento contrariat, mentre ajudava aquelles famílies, també estava perpetuant aquest mode de vida construint encara més fabeles. Però també em sento bé perquè almenys durant un cap de setmana, vaig afrontar un problema que no es soluciona girant-hi l’esquena i fent-nos els sords.

Sé que la solució no està en fer el que vaig fer, però tampoc hauríem de seguir ignorant aquest problema, i anar dient que la vida és bonica però a vegades complicada, mentre hi ha gent que viu com les rates.


Us haureu d´esperar a demà i penjaré algunes fotos.....



)-:

dijous, 24 de novembre del 2011

Avui he anat amb moto! Dia 21

Quan era adolescent tot el dia anava amb la moto amunt i avall, això va durar fins als 18 anys i 1 dia en que em vaig examinar del carnet de cotxe, des de llavors no he tocat mai més una moto.

Per això quan avui un dels meus companys de feina m’ha portat al centre de la ciutat amb moto m’han vingut molts records agradables a la ment. La sensació de l’aire xocant contra el meu cos i de sentir-te més amb contacte amb l’ambient, de sentir-te més àgil i més ràpid ha estat agradable mentre avançàvem els cotxes per l’esquerra; després els hem començat a avançar per la dreta, en semàfors en vermell, per carrers a contradirecció, i hem estat a punt d’avançar un cotxe per sota, i les sensacions ja no han estat tan agradables...... hi ha hagut un moment en que fins i tot he dubtat que anéssim per un carrer de la ciutat.....




I després s’indignen perquè algú està conduint i parlant per telèfon a la vegada, mentre hi ha vianants que creuen l’autopista a peu......en fi......

.....en fi......., he anat a Brasil a fer coses de brasilers com els brasilers! Per tant aupa les motos kamikaze!






:-) 

dilluns, 21 de novembre del 2011

Dia 20. Problemes de finançament.

Quan fas comptes per arribar a final mes, aquí a Brasil passa el mateix que a Catalunya, passa que t’escandalitzes i no hi arribes, però aquí això és especialment greu.....

Avui he fet un Excel per saber en que em gasto els diners i quants me’n queden. Gasto molt poc, jo diria que només l’imprescindible. A més, els números del que tenia inicialment i del que em queda em quadren, i no observo cap despesa important que no consideri fonamental (bé, he sortit 2 dijous però no vaig gastar gaire i diguem que també ho considero bàsic).

D’altra banda, em vaig endur massa pocs Reais d’Europa, ja que donava per fet que em veurien cara de gringo que diuen ells, i que em violarien i m’atracarien només arribar...... A més, tot i que barata, aquest cap de setmana m’he programat una activitat a la que ja m’he compromès (tampoc aniré a Brasil i em quedaré a casa els caps de setmana....). Doncs resulta que si gasto el mínim programat aquest cap de setmana..... ja no em quedarà un duro, o millor dit un Reais per a continuar subsistint.....

Però per sort, existeixen els papes, que estan disposats a enviar-me uns quants diners com ja havíem acordat, quan em fessin falta.......

Però per desgràcia, les oficines de correus de Brasil on puc rebre diners mitjançant la Western Union o altres agències d’enviament d’efectiu fa 20 dies que estan en vaga i no sembla que hagin d’aturar-la en els propers dies....... Per sinó ho suposàveu això dels serveis mínims no ho tenen gaire clar aquí.....

Afortunadament, he cobrat una part del salari que em toca per haver treballat aquest mes i podré seguir subsistint.........

Però desafortunadament, la gent que treballa als bancs també està en vaga demanant augments de salari, i també fa molts dies que estan en vaga i no tenen intenció d’aturar-se......... i tampoc tenen gaire clar que és això dels serveis mínims.




Menys mal que els caixers dels bancs funcionen.......

Però més mal que no estic segur de que acceptin targetes de dèbit d’altres països de bancs que no són presents aquí....... comissions a part, que això ja me la repampimfle....

Realment no sé com m`ho faré per viure a partir del dilluns....tinc uns quants euros però de moment no sé on anar-los a canviar......

M’estic plantejant seriosament la prostitució, vendrem el portàtil, i donar classes de conversació d’espanyol.....

Però per sort, l’assegurança de vida que em van obligar a fer per entrar al país, deu cobrir coses com estar tirat en una cantonada mal nodrit i morint-te de gana....... no?





En fi....... espero explicar-vos el final......




:-)

dijous, 17 de novembre del 2011

Dia 16. Els divendres no són tan diferents aquí!

A les 8:20 sona el despertador del puto telèfon mòbil que et vas programar abans d’anar a la festa d’ahir. Tinc el temps just per fer el ronso 10 minuts, dutxar-me i treure’m l’olor a perfum de p..... amb el que ahir em van ruixar, esmorzar els espaguetis que van sobrar d’ahir a sopar i que ara deuen estar secs, i arribar a la feina. Decideixo que havent faltat a un dia de curro aquesta setmana ja n’hi ha prou i vaig al curro.

Entro a la uni amb un que encara porta maquillatge, el pobre encara va coix per culpa dels tacons. Obre la porta del Departament i em cedeix el pas:

-  Això et passa per ballar com una sómera. Nâo, nâo, você primero per favor.

Jo no porto maquillatge però tothom em pregunta per la festa, ho duc escrit a la cara......

Oh! Allà hi ha el que en comptes de fer valoracions es dedica a agafar les mostres de fruita sobreres que els altres analitzem i fa sucs:

-  Ha suco na alguna geladera?

Agafo el primer vas de precipitats que trobo sense mirar si és net o és brut i em salto per enèssima vegada 438 normes internacionals de treballar en un laboratori. El suc és molt millor  que els espaguetis d’esmorzar, avui és de  meló, abatxí i menta.....formidable! Em prenc un café i ja no queda ningú amb qui xerrar per allà:

-  Avui serà un dia molt dur!

divendres, 11 de novembre del 2011

Dia 15. La festa Ta Proibido Macho.

És dijous, que toca els dijous? Exacte! Sortir de festa!

El dimecres em va arribar un mail d’una d’aquelles persones que em preguntava si era el gay espanyol i jo li deia que no. Em deia que avui hi havia una festa, em convidava a anar-hi amb ell i m’oferia un llit per dormir a prop de la uni, cosa important quan a les 9 has d’anar a treballar.

Estic molt cansat i tinc unes agulletes brutals d’anar corrent a la uni els dies anteriors, no tinc gens de ganes de sortir, tot i així és dijous i he de conèixer gent.....

En aquesta festa només si podia entrar disfressat de dona i jo no he tingut cap problema per disfressar-me, molts sabeu que no tinc gaires problemes per això, i que a més, fins i tot  hi tinc força habilitat (Recordo Carnaval en que anava de folklòrica, recordo Tunísia, recordo Tunísia.... entre altres).


El que no em pensava pas és que els brasilers tinguessin una habilitat innata per fer el travestí! Penya maquillada, pits postissos de qualitat, pentinats, sabates de taló, depilacions ...... i penya ballant com a putes.
I esclar, en una festa on només hi ha ties suposo que voleu saber que pensava de les ties....:

-  Aquesta tia.... quin tros de dona........ , .....aquesta atra tia......me cago en.... é un tio!,  ......aquesta també fot frente....., ....quin cul fot .....aquet també é un tio!    Saps què Marc ves al bany que t`has de rentar la cara que vas mol pet (evidentment).

I un cop al bany:

-  Oh! Que bé rentar-te la cara, ara ho veuràs tot molt més clar...... Què fot aquesta tia entrant al bany d’homes? .....Però que es treu d’aquí sota....aaahhhhhh!!!! quina combinació més repugnant!!!!!!!
....
-  Vinga Marc, fes un riu i ves a casa, que et pensaves que anaves a una festa de disfresses i això està massa ambientat......hòstia!!!!!!.........Si arribo a saber que això de la faldilla é tan còmodo ho utilitzo tota la vida....... oooohhhhhhh!
........
-  Són les 6 del matí, vas pet, vas vestit de dona, i entres a treballar a les 9....:


-  Vols dir que aniràs a treballar demà? Vull dir d’aquí una estona?


:-)

divendres, 4 de novembre del 2011

Dia 47. Homenatge al Correllengua de Tremp (post d’emergència) i altres fricades.

Em sembla que està tot dit sobre el Correllengua del Pallars d’aquest any i jo puc aportar poca cosa al debat des d’ aquí. Crec que us pot enriquir més aquest enllaç(blog ubach) o el twiter del Boni.....

Per la meva part només diré que ho lamento (des de fa anys), i que ahir a la nit vaig veure al facebook d’un company meu d’aquí Tremp aquest post:

´´Pallaresos pallareses !!!! Ja k el nostre estimat ajuntament fike traves a les asociasions k promouen el nostre idioma i la nostra cultura avui dia 31 penjare la estelada al balco x k tot akell k pasi pel carrer sen adoni de k ens poden trepitjar pero n ens podran derotar !!!! Aixi k tot catala k vegi aket missatje k pengi la estelada !!! Omplim tremp destelades omplim tremp de sentiment cap a la nostra terra la nostra llengua i la nostra cultura !!!! Visca terra lliure !!!! Visca catalunya !!!!´´


Jo no sé si ha tingut èxit la seva proposta, però vull que sapigui, que des de l’exili jo també m’he manifestat i fet el meu modest homenatge al Correllengua de Tremp.





Com suposo que podreu entendre, no he pogut penjar la senyera al balcó perquè principalment el 95% de les cases d’aquesta ciutat no en tenen, la gran majoria de les cases són de planta baixa. I pel que fa a l’estelada.... doncs me l’he deixat a Catalunya perquè la meva maleta ja estava prou plena com per posar-hi més coses..... Així doncs he agafat la meva samarreta de patriota, que ve a significar més o menys el mateix que l’estelada, i l’he penjat a la tanca de casa. I per ficar-hi una bandera, doncs he agafat la meva senyera de butxaca, que tan gastada està ja la pobra i sempre la porto amb mi, i l’he introduït a la foto.

I això ho he fet  perquè tothom que passes pel carrer sabés que als catalans catalanistes, se’ns pot trepitjar, però no se’ns pot fer canvia d’opinió fàcilment! Visca el Correllengua del Pallars! I ja sigui a Tremp, a Sort, o a La Pobla de Segur, estic segur que la seva flama no s’apagarà, i encara llegirem alguns manifestos del Correllengua del Pallars fins que ja no sigui necessari!

Fins aquí el meu homenatge al Correllengua del Pallars.






I posats a escriure fricades, us continuaré explicant les classes de diplomàcia avançada que dono a nivell internacional perquè la gent conegui el cas català arreu:

Ja us vaig explicar lo de l`Spanish gay, però ni ha més..... avui sense anar més lluny, quan he acabat amb el montatge de l’estelada al balcó, m’he n’he anat corrent cap a la feina, i com cada 3 o 4 dies (heu de compendre que m’he de canviar la samarreta de tan en tan) he portat el missatge de Catalonia Is Not Spain de punta a punta d’una ciutat de mig milió d`habitants. Com ja he dit crec que és important fer el friqui, vull dir fer pedagogia de la causa catalana i entre tots donar-la a conèixer, i anar guanyant simpaties arreu del món. I la veritat és que fa efecte, la gent pregunta, la gent té curiositat i la gent ho troba interessant.





Que els hi quedi clar: CATALONIA IS NOT SPAIN!




No ho sembla però suo força la samarreta, cada
 matí faig una pedagogia de 4,5km cap a la uni, i
cada tarda faig una pedagogia de 4,5km de
tornada cap a casa.







I puc continuar explicant fricades.......




L’altre dia en una discoteca vaig pujar a l’escenari, no a fer el friqui..... vaig pujar-hi per participar en un concurs de beure cervesa, a la foto es poden observar alguns dels meus amics brasilers donant-ho tot mentre els cronometraven:






Doncs a l’hora de fer la inscripció em van fer una foto i em van posar un sobrenom, i és clar, com que sóc un “gringo que morava perto da Barcelona”, li direm “Marcos el espanhol”..... la conversa va seguir així:
Que nâo! Que sou catalâo!

-  A gente conoce mais Espanha! Vamos chamar-te espanhol.
-  Eu sou catalâo! Catalunha e perto da Espanha, nâo é o mismo!
-  Espanha ....bla bla bla..... espanhol.... bla bla bla.....
-  Se vocé ponhe “Marcos o espanhol”, depois eu vou arrancar a sua cabeça!

No estava segur de que la noia hagués entés el significat de lo últim que li vaig dir però em sembla que li va quedar clar igualment.

En definitiva..... quan vaig sortir a l’escenari com em van dir????



dimarts, 1 de novembre del 2011

Dia 13. Quants cops em puc perdre anant i tornant de la universitat?




Per coses de la vida, uns quants del dies d’aquesta setmana no m’han pogut venir a buscar a casa per anar a la uni, ni tornar-me amb carro al vespre. Així que he decidit ser saludable i caminar, així que divendres a la tarda.... sense haver dormit gairebé..... vaig fer una volta turística al·lucinant per arribar a casa! (http://antenti.blogspot.com/2011/10/dia-8-dijous-universitari.html)


El dilluns al matí també vaig voler caminar, però anava passant l’estona......, anava picant cada cop més el sol tropical..... i jo pensava:

-  Tranquil que la uni està per allà  i no està gaire lluny.....

Total que quasi vaig acabar bevent aigua d’una cloaca i quan vaig arribar a la uni em vaig fotre a la piscina per refrescar-me (sort que tenia el banyador al laboratori, em vaig poder canviar els pantalons suats després del bany!)

A la tarda em van deixar mirar un mapa per tornar cap a casa pel lloc adequat:

-  Vols que et deixi el mapa? Et pot ser útil!
-  No! No!  Gràcies, amb aquesta mirada ja he vist per on he d’anar... (sóc un home)
-  No cal que us expliqui el final.....

Dimarts, decideixo no anar a treballar perquè no tinc ganes de caminar (m’han esbroncat però m`és igual), per contrapartida vaig a comprar unes sabatilles esportives, una tovalloleta i 2 pantalonets d’esport que estrenaré l’endemà.

Dimecres ja proveït d’un mapa surto corrent de casa amb la motxilleta i les coses per dutxar-me a la uni! Confio massa amb mi (ara ja em conec el camí i no em cal mirar el mapa) i em passo un sou (de la Diputació de Barcelona) un creuament.... menys mal que porto el mapa i després de fer zigs-zags per carrers estrets arribo triomfal a la Universitat havent rebaixat la mitjana dels temps 5 minuts, però molt més cansat.

Dimecres a la tarda torno a sortir corrent de la uni! Trobo tot el camí sense problemes fins que arribo a l’últim punt conflictiu, però perquè mirar el mapa si puc practicar el portuguès.....????   Paro al primer que em passa per allà i entenc perfectament com amb una rialla d’orella a orella em diu:

-  Treiz quadras para ala, onde hay eixe homme i eixe muro vermelho.
-  Obrigado!

Total, que arribo allà i al final he de treure el mapa...... El cabró m`ha enviat en direcció contrària per a que els seus col·legues m’obrin en canal i em violin. Faig les 6 quadres en direcció contrària i arribo al meu carrer, estic al número tres-cents i pico, visc al 1761, ja quasi sóc a casa!

Demà ho tornaré a provar!



:-)