Cada dimecres i cada divendres, a mitja tarda, alumnes, professors, vidells i administratius queden per jugar a futbol. Aquí no hi ha edats, tots juguen per igual des dels 18 anys fins al 60, i ja us asseguro que ja m’agradaria estar així d’en forma als 60 anys. S’ho curren molt! Tothom va amb petos que neteja algú cada setmana, i juguen 11 contra 11, si arribes tard et fots!
Jo sempre he pensat que el fútbol és o hauria de ser un joc, però per als brasilers és més que això, és la seva religió i és la seva vida. Contrasten el seu coratge en el joc, la seva motivació, la seva força, la seva velocitat i els seus desplaçaments llargs amb la poca intel·ligència que demostren, tant quan tenen, com quan no tenen la pilota.
Tots els jugadors que avui hi havia jugant a la uni, ja fossin vells o joves feien una mitjana d’altura de 1,85 m i 90 kg de pes, són jugadors incontestables físicament. Quan els he dit que volia jugar amb ells, segur que han pensat que m’havia escapat de la purga espartana que deuen fer als nens quan són petits. No deuen deixar jugar a futbol als nens baixets o dèbils (o els deuen tiren per un penya-segat que sé jo....) i així quan són grans tenen només superhomes futbolistes.
Els brasilers van molt bé de cap, s’ha de dir! Però són estàtics, són individualistes, no són gaire tècnics, i tens més possibilitats de rebre una passada si estàs a 30 metres de la pilota que a 6. He jugat de mig centre perquè tenia ganes de crear futbol, i sens dubte no estaven acostumats a tenir una opció de passada entre la defensa i la davantera, quan han vist que he fet una passada endarrere encara ho han trobat més exòtic, i quan han vist que em quedava a la frontal de l’àrea als córners (com he d’anar a rematar amb penya de 1,90 per allà) i que a sobre agafava tots els refusos i xutava sol a porteria.... ja es pensaven que tenia poders màgics, i lo de desmarcar-me a la frontal de l`àrea fent passos endarrere quan tothom corria cap endavant, i que a sobre, llavors jo fos la millor opció de passada ja els ha sobrepassat.
Quan després d’una hora i mitja jugant sense parar s’ha acabat el partit perquè un s’ha fotut els lligaments enlaire, un alemany que també jugava al meu equip m’ha dit que he estat el millor del partit, cosa que ha contrastat amb un altre del meu equip que només em cridava dient-me que alentia els contraatacs (per ells un contraatac és un “patadón” que li’n diem nosaltres, però com que les defenses no es mouen mai de lloc.... i sempre estan en formació, no serveix de res un “patadón”....).
En fi, em sento un estranger pel que fa a la llengua perquè encara no l’acabo d’entendre, i em sento un estranger dins el camp perquè tampoc entenc el seu futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada