Pagar o no pagar, aquesta és la qüestió. Dia 29

3 dies abans de marxar de Catalunya, em van enviar un mail que deia que tots els estrangers que requereixen visat per viure al Brasil, han de pagar uns 188Reais + gastos de notaris...... per a que la Policia Federal tingui registrada la teva estada al país abans del dia 30 de l’entrada al Brasil. La pena per no registrar-te és pagar una multa de 8 Reais per cada dia que hagis d’estar a Brasil o que et repatriïn. I al final del mail posava que era molt important pagar aquesta taxa encara que l’oficial consular del país d’origen et digués que no era necessari..... que estrany no?

Doncs vaig arribar a Brasil i anava preguntant per aquesta taxa a tots els estrangers que anava coneixent......i tots em deien que ells havien pagat la taxa encara que molt indignats perquè no n’entenien el perquè igual que jo, ja ens van fer pagar al consolat per entrar al país!

Doncs després de molt meditar i de veure que tothom pagava m`he decidit a pagar la taxa, heu de pensar que si no pago em vindran a buscar a casa i em detindran.....però com sabran on visc?..... O pitjor! Em vindran a buscar a la feina.... però només els administratius del programa saben on treballo i no crec que la policia es posi a preguntar on treballo i em busquin.... Llavors com em trobaran? Quan agafi l’avió de tornada cap a casa, un treballador de la duana em dirà que el meu visat no està registrat i em pararà......però llavors li contestaré que si em vol repatriar ho pot fer amb el primer vol que surt cap a Catalunya que és el que pretenia agafar.... però tothom paga.... però si algun dia vull tornar a Brasil potser tinc problemes.... així que al final també pagaré.

Vaig a la Policia Federal (que hi ha molts tipus de policia aquí) i presento la documentació. No me l’accepten perquè a la foto de carnet PORTO ULLERES I NO EN PUC PORTAR! I a més em falten algunes fotocopies del passaport i compulsar-les PER UN NOTARI!!!!!

Aprofito per preguntar perquè collons m’he de registrar i que em passaria si no em registro i el tio em dóna llargues i no entenc que em diu i perquè sí.... i perquè sí.... i perquè sinó hauràs de marxar del país...... torna amb algú que parli millor el portuguès i el teu idioma i li explico a ell (al formulari on havia de ficar el meu país havia posat evidentment CATALONIA, i el paio no sabia on era, i molt menys que si parla). I jo li deia que a l’igual faig creuar mitja ciutat a un company perquè li doni llargues com a mi, i que només no entenc el que ell no vol que entengui.....

Doncs, d’acord vaig a fer les fotocòpies que em falten (és que quan vaig viatjar a Tuníssia em van segellar el passaport i és clar, és part imprescindible del passaport!). Torno i m’asseguro de que aquestes són totes les pàgines que he de compulsar, no fos cas que hagués de tornar a creuar la ciutat un cop més. I també torno a preguntar que passa si no em registro el tio continua donant-me llargues.....:

 -  Però per què m’he de registrar?

(i el tio em dóna llargués)

- ....i per què?

(i el tio em dóna llargués)
- ....i per què?

.....i al final quan ja semblaven estúpids em diu:

-  ¿Com penses demostrar que has estat a Brasil treballant, si no et registres?

-  E se eu no preciso demostrar nada no mio país?

-  I com demostraràs al teu currículum que saps portugués i que has treballat aquí?

-  Aquest és el millor argument que tens?

El tio m’agafa un formulari que m’havia donat i l’estripa:

-  Si no et registres no passarà res!

-  Moito obrigado, boa tarde, cião!

Colla d’estafadors......policia corrupta.......

Ara si que no penso pagar! M’ha costat treure-t’ho però m’estalvio una pasta! Això només serveix per si tinc algun conveni amb la uni o alguna cosa així (espero).

Així que si em repatrien i torno emmanillat abans d’hora, ja tindré una altra historieta per explicar al blog i ja sabeu perquè serà.

Colla de timadors....policia corrupta.....

Dormint, menjant, bevent i vivint en una fabela. Dia 23-25, segona part.

Mes de 500 joves ens vam reunir al centre de Saô Paulo a les 10 de la nit, allà ens varen dividir en 6 grups, dels quals el meu grup era el més nombrós, i cada grup se’n va anar cap al seu quarter general a un barri diferent. Els quarters generals eren escoles públiques de la zona menys degradada de les fabeles cedides per l’Estat de Sâo Paulo.

Allà dormiríem al terra d’una aula, emmagatzemàvem el material necessari per les construccions, i menjaríem fins diumenge a la nit.

Quan vam arribar al quarter general, ens van dividir en 11 equips: 9 un equips de 10 persones que construirien una casa cadascun, un equip de 4 persones que s’encarregaria de cuinar, netejar i vigilar(important vigilar) el quarter general, i el meu equip de logística de 30 que amb l’ajuda d’un camió havia de transportar tots els materials necessaris als equips que construïen les cases.

Aquest és l´espai on vam construir dues de les cases.

L´equip de logística carregant el material al camió per transportar-lo!

Companys a punt per transportar i distribuir el material per la fabela.

:-)

Dormint, menjant, bevent i vivint en una fabela. Dia 23-25, primera part.

A l’activitat que he practicat aquest cap de setmana, lo primer que em van dir textualment en arribar va ser:

-  No podràs practicar sexe, no podràs sortir de nit, no podràs beure alcohol i no podràs drogar-te.

I jo he pagat per això?

I sobre sense comptar que havia viatjat durant tot el dijous a la nit i no havia dormit en un llit per venir aquí!

I a sobre el diumenge a les 10 de la nit en que s’acabava l’activitat, hauria d’anar al centre de Sao Paulo, i agafar un altre bus i fer uns altres 500km de tornada cap a casa, per dilluns anar a treballar.

Doncs sí, no he anat a Brasil a conèixer només el Brasil turístic, de fet prefereixo conèixer les entranyes del país que és el que a mi realment em pot enriquir. Per això, quan vaig conèixer la iniciativa d’una ONG que necessitava voluntaris per anar a construir cases d’emergència per als més desfavorits d’entre els més desfavorits, m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho!

Ara puc dir que tot ha estat positiu, he conegut gent magnífica, he ajudat gent que realment ho necessitava (encara que en una proporció insignificant), he conegut la cara oculta d’un continent que afecta prop del 20% de la seva població, crec que he crescut com a persona, i el més important, ara us donaré ulls a vosaltres perquè us pugueu fer una petita idea de que hi ha als suburbis de totes les grans ciutat centre i sud-americanes, des de Mèxic fins a l’Argentina. Intentaré fer visible aquesta vergonya de la ciutat més desigual del món (Sâo Paulo), on mentre uns disposen d’un dels helicòpters de la flota privada més gran del món per anar a treballar, moltíssims altres no tenen feina, no tenen sanitat, no tenen educació, no tenen casa i no tenen cap oportunitat.

Em sento contrariat, mentre ajudava aquelles famílies, també estava perpetuant aquest mode de vida construint encara més fabeles. Però també em sento bé perquè almenys durant un cap de setmana, vaig afrontar un problema que no es soluciona girant-hi l’esquena i fent-nos els sords.

Sé que la solució no està en fer el que vaig fer, però tampoc hauríem de seguir ignorant aquest problema, i anar dient que la vida és bonica però a vegades complicada, mentre hi ha gent que viu com les rates.


Us haureu d´esperar a demà i penjaré algunes fotos.....

)-:

Avui he anat amb moto! Dia 21

Quan era adolescent tot el dia anava amb la moto amunt i avall, això va durar fins als 18 anys i 1 dia en que em vaig examinar del carnet de cotxe, des de llavors no he tocat mai més una moto.

Per això quan avui un dels meus companys de feina m’ha portat al centre de la ciutat amb moto m’han vingut molts records agradables a la ment. La sensació de l’aire xocant contra el meu cos i de sentir-te més amb contacte amb l’ambient, de sentir-te més àgil i més ràpid ha estat agradable mentre avançàvem els cotxes per l’esquerra; després els hem començat a avançar per la dreta, en semàfors en vermell, per carrers a contradirecció, i hem estat a punt d’avançar un cotxe per sota, i les sensacions ja no han estat tan agradables...... hi ha hagut un moment en que fins i tot he dubtat que anéssim per un carrer de la ciutat.....

I després s’indignen perquè algú està conduint i parlant per telèfon a la vegada, mentre hi ha vianants que creuen l’autopista a peu......en fi......

.....en fi......., he anat a Brasil a fer coses de brasilers com els brasilers! Per tant aupa les motos kamikaze!






:-) 

Dia 20. Problemes de finançament.

Quan fas comptes per arribar a final mes, aquí a Brasil passa el mateix que a Catalunya, passa que t’escandalitzes i no hi arribes, però aquí això és especialment greu.....

Avui he fet un Excel per saber en que em gasto els diners i quants me’n queden. Gasto molt poc, jo diria que només l’imprescindible. A més, els números del que tenia inicialment i del que em queda em quadren, i no observo cap despesa important que no consideri fonamental (bé, he sortit 2 dijous però no vaig gastar gaire i diguem que també ho considero bàsic).

D’altra banda, em vaig endur massa pocs Reais d’Europa, ja que donava per fet que em veurien cara de gringo que diuen ells, i que em violarien i m’atracarien només arribar...... A més, tot i que barata, aquest cap de setmana m’he programat una activitat a la que ja m’he compromès (tampoc aniré a Brasil i em quedaré a casa els caps de setmana....). Doncs resulta que si gasto el mínim programat aquest cap de setmana..... ja no em quedarà un duro, o millor dit un Reais per a continuar subsistint.....

Però per sort, existeixen els papes, que estan disposats a enviar-me uns quants diners com ja havíem acordat, quan em fessin falta.......

Però per desgràcia, les oficines de correus de Brasil on puc rebre diners mitjançant la Western Union o altres agències d’enviament d’efectiu fa 20 dies que estan en vaga i no sembla que hagin d’aturar-la en els propers dies....... Per sinó ho suposàveu això dels serveis mínims no ho tenen gaire clar aquí.....

Afortunadament, he cobrat una part del salari que em toca per haver treballat aquest mes i podré seguir subsistint.........

Però desafortunadament, la gent que treballa als bancs també està en vaga demanant augments de salari, i també fa molts dies que estan en vaga i no tenen intenció d’aturar-se......... i tampoc tenen gaire clar que és això dels serveis mínims.

Menys mal que els caixers dels bancs funcionen.......

Però més mal que no estic segur de que acceptin targetes de dèbit d’altres països de bancs que no són presents aquí....... comissions a part, que això ja me la repampimfle....

Realment no sé com m`ho faré per viure a partir del dilluns....tinc uns quants euros però de moment no sé on anar-los a canviar......

M’estic plantejant seriosament la prostitució, vendrem el portàtil, i donar classes de conversació d’espanyol.....

Però per sort, l’assegurança de vida que em van obligar a fer per entrar al país, deu cobrir coses com estar tirat en una cantonada mal nodrit i morint-te de gana....... no?

En fi....... espero explicar-vos el final......

:-)

Dia 16. Els divendres no són tan diferents aquí!

A les 8:20 sona el despertador del puto telèfon mòbil que et vas programar abans d’anar a la festa d’ahir. Tinc el temps just per fer el ronso 10 minuts, dutxar-me i treure’m l’olor a perfum de p..... amb el que ahir em van ruixar, esmorzar els espaguetis que van sobrar d’ahir a sopar i que ara deuen estar secs, i arribar a la feina. Decideixo que havent faltat a un dia de curro aquesta setmana ja n’hi ha prou i vaig al curro.

Entro a la uni amb un que encara porta maquillatge, el pobre encara va coix per culpa dels tacons. Obre la porta del Departament i em cedeix el pas:

-  Això et passa per ballar com una sómera. Nâo, nâo, você primero per favor.

Jo no porto maquillatge però tothom em pregunta per la festa, ho duc escrit a la cara......

Oh! Allà hi ha el que en comptes de fer valoracions es dedica a agafar les mostres de fruita sobreres que els altres analitzem i fa sucs:

-  Ha suco na alguna geladera?

Agafo el primer vas de precipitats que trobo sense mirar si és net o és brut i em salto per enèssima vegada 438 normes internacionals de treballar en un laboratori. El suc és molt millor  que els espaguetis d’esmorzar, avui és de  meló, abatxí i menta.....formidable! Em prenc un café i ja no queda ningú amb qui xerrar per allà:

-  Avui serà un dia molt dur!

Dia 15. La festa Ta Proibido Macho.

És dijous, que toca els dijous? Exacte! Sortir de festa!

El dimecres em va arribar un mail d’una d’aquelles persones que em preguntava si era el gay espanyol i jo li deia que no. Em deia que avui hi havia una festa, em convidava a anar-hi amb ell i m’oferia un llit per dormir a prop de la uni, cosa important quan a les 9 has d’anar a treballar.

Estic molt cansat i tinc unes agulletes brutals d’anar corrent a la uni els dies anteriors, no tinc gens de ganes de sortir, tot i així és dijous i he de conèixer gent.....

En aquesta festa només si podia entrar disfressat de dona i jo no he tingut cap problema per disfressar-me, molts sabeu que no tinc gaires problemes per això, i que a més, fins i tot  hi tinc força habilitat (Recordo Carnaval en que anava de folklòrica, recordo Tunísia, recordo Tunísia.... entre altres).

El que no em pensava pas és que els brasilers tinguessin una habilitat innata per fer el travestí! Penya maquillada, pits postissos de qualitat, pentinats, sabates de taló, depilacions ...... i penya ballant com a putes.

I esclar, en una festa on només hi ha ties suposo que voleu saber que pensava de les ties....:

-  Aquesta tia.... quin tros de dona........ , .....aquesta atra tia......me cago en.... é un tio!,  ......aquesta també fot frente....., ....quin cul fot .....aquet també é un tio!    Saps què Marc ves al bany que t`has de rentar la cara que vas mol pet (evidentment).

I un cop al bany:

-  Oh! Que bé rentar-te la cara, ara ho veuràs tot molt més clar...... Què fot aquesta tia entrant al bany d’homes? .....Però que es treu d’aquí sota....aaahhhhhh!!!! quina combinació més repugnant!!!!!!!

....

-  Vinga Marc, fes un riu i ves a casa, que et pensaves que anaves a una festa de disfresses i això està massa ambientat......hòstia!!!!!!.........Si arribo a saber que això de la faldilla é tan còmodo ho utilitzo tota la vida....... oooohhhhhhh!

........

-  Són les 6 del matí, vas pet, vas vestit de dona, i entres a treballar a les 9....:

-  Vols dir que aniràs a treballar demà? Vull dir d’aquí una estona?

:-)

Dia 47. Homenatge al Correllengua de Tremp (post d’emergència) i altres fricades.

Em sembla que està tot dit sobre el Correllengua del Pallars d’aquest any i jo puc aportar poca cosa al debat des d’ aquí. Crec que us pot enriquir més aquest enllaç(blog ubach) o el twiter del Boni.....

Per la meva part només diré que ho lamento (des de fa anys), i que ahir a la nit vaig veure al facebook d’un company meu d’aquí Tremp aquest post:

´´Pallaresos pallareses !!!! Ja k el nostre estimat ajuntament fike traves a les asociasions k promouen el nostre idioma i la nostra cultura avui dia 31 penjare la estelada al balco x k tot akell k pasi pel carrer sen adoni de k ens poden trepitjar pero n ens podran derotar !!!! Aixi k tot catala k vegi aket missatje k pengi la estelada !!! Omplim tremp destelades omplim tremp de sentiment cap a la nostra terra la nostra llengua i la nostra cultura !!!! Visca terra lliure !!!! Visca catalunya !!!!´´

Jo no sé si ha tingut èxit la seva proposta, però vull que sapigui, que des de l’exili jo també m’he manifestat i fet el meu modest homenatge al Correllengua de Tremp.

Com suposo que podreu entendre, no he pogut penjar la senyera al balcó perquè principalment el 95% de les cases d’aquesta ciutat no en tenen, la gran majoria de les cases són de planta baixa. I pel que fa a l’estelada.... doncs me l’he deixat a Catalunya perquè la meva maleta ja estava prou plena com per posar-hi més coses..... Així doncs he agafat la meva samarreta de patriota, que ve a significar més o menys el mateix que l’estelada, i l’he penjat a la tanca de casa. I per ficar-hi una bandera, doncs he agafat la meva senyera de butxaca, que tan gastada està ja la pobra i sempre la porto amb mi, i l’he introduït a la foto.

I això ho he fet  perquè tothom que passes pel carrer sabés que als catalans catalanistes, se’ns pot trepitjar, però no se’ns pot fer canvia d’opinió fàcilment! Visca el Correllengua del Pallars! I ja sigui a Tremp, a Sort, o a La Pobla de Segur, estic segur que la seva flama no s’apagarà, i encara llegirem alguns manifestos del Correllengua del Pallars fins que ja no sigui necessari!

Fins aquí el meu homenatge al Correllengua del Pallars.

I posats a escriure fricades, us continuaré explicant les classes de diplomàcia avançada que dono a nivell internacional perquè la gent conegui el cas català arreu:

Ja us vaig explicar lo de l`Spanish gay, però ni ha més..... avui sense anar més lluny, quan he acabat amb el montatge de l’estelada al balcó, m’he n’he anat corrent cap a la feina, i com cada 3 o 4 dies (heu de compendre que m’he de canviar la samarreta de tan en tan) he portat el missatge de Catalonia Is Not Spain de punta a punta d’una ciutat de mig milió d`habitants. Com ja he dit crec que és important fer el friqui, vull dir fer pedagogia de la causa catalana i entre tots donar-la a conèixer, i anar guanyant simpaties arreu del món. I la veritat és que fa efecte, la gent pregunta, la gent té curiositat i la gent ho troba interessant.

Que els hi quedi clar: CATALONIA IS NOT SPAIN!

No ho sembla però suo força la samarreta, cada
 matí faig una pedagogia de 4,5km cap a la uni, i
cada tarda faig una pedagogia de 4,5km de
tornada cap a casa.

I puc continuar explicant fricades.......




L’altre dia en una discoteca vaig pujar a l’escenari, no a fer el friqui..... vaig pujar-hi per participar en un concurs de beure cervesa, a la foto es poden observar alguns dels meus amics brasilers donant-ho tot mentre els cronometraven:






Doncs a l’hora de fer la inscripció em van fer una foto i em van posar un sobrenom, i és clar, com que sóc un “gringo que morava perto da Barcelona”, li direm “Marcos el espanhol”..... la conversa va seguir així:

Que nâo! Que sou catalâo!

-  A gente conoce mais Espanha! Vamos chamar-te espanhol.

-  Eu sou catalâo! Catalunha e perto da Espanha, nâo é o mismo!

-  Espanha ....bla bla bla..... espanhol.... bla bla bla.....

-  Se vocé ponhe “Marcos o espanhol”, depois eu vou arrancar a sua cabeça!

No estava segur de que la noia hagués entés el significat de lo últim que li vaig dir però em sembla que li va quedar clar igualment.

En definitiva..... quan vaig sortir a l’escenari com em van dir????

Dia 13. Quants cops em puc perdre anant i tornant de la universitat?

Per coses de la vida, uns quants del dies d’aquesta setmana no m’han pogut venir a buscar a casa per anar a la uni, ni tornar-me amb carro al vespre. Així que he decidit ser saludable i caminar, així que divendres a la tarda.... sense haver dormit gairebé..... vaig fer una volta turística al·lucinant per arribar a casa! (http://antenti.blogspot.com/2011/10/dia-8-dijous-universitari.html)

El dilluns al matí també vaig voler caminar, però anava passant l’estona......, anava picant cada cop més el sol tropical..... i jo pensava:

-  Tranquil que la uni està per allà  i no està gaire lluny.....

Total que quasi vaig acabar bevent aigua d’una cloaca i quan vaig arribar a la uni em vaig fotre a la piscina per refrescar-me (sort que tenia el banyador al laboratori, em vaig poder canviar els pantalons suats després del bany!)

A la tarda em van deixar mirar un mapa per tornar cap a casa pel lloc adequat:

-  Vols que et deixi el mapa? Et pot ser útil!

-  No! No!  Gràcies, amb aquesta mirada ja he vist per on he d’anar... (sóc un home)

-  No cal que us expliqui el final.....

Dimarts, decideixo no anar a treballar perquè no tinc ganes de caminar (m’han esbroncat però m`és igual), per contrapartida vaig a comprar unes sabatilles esportives, una tovalloleta i 2 pantalonets d’esport que estrenaré l’endemà.

Dimecres ja proveït d’un mapa surto corrent de casa amb la motxilleta i les coses per dutxar-me a la uni! Confio massa amb mi (ara ja em conec el camí i no em cal mirar el mapa) i em passo un sou (de la Diputació de Barcelona) un creuament.... menys mal que porto el mapa i després de fer zigs-zags per carrers estrets arribo triomfal a la Universitat havent rebaixat la mitjana dels temps 5 minuts, però molt més cansat.

Dimecres a la tarda torno a sortir corrent de la uni! Trobo tot el camí sense problemes fins que arribo a l’últim punt conflictiu, però perquè mirar el mapa si puc practicar el portuguès.....????   Paro al primer que em passa per allà i entenc perfectament com amb una rialla d’orella a orella em diu:

-  Treiz quadras para ala, onde hay eixe homme i eixe muro vermelho.

-  Obrigado!

Total, que arribo allà i al final he de treure el mapa...... El cabró m`ha enviat en direcció contrària per a que els seus col·legues m’obrin en canal i em violin. Faig les 6 quadres en direcció contrària i arribo al meu carrer, estic al número tres-cents i pico, visc al 1761, ja quasi sóc a casa!

Demà ho tornaré a provar!

:-)

Dia 12. El segon xurrasco, les begudes.

Aquest post és la seqüela de l’anterior, el segon xurrasco.

Un xurrasco brasiler no és un xurrasco ni és brasiler si no hi ha caipirinhas i cervejas a fons, ja vaig dir que lo únic que no portava alcohol i carn eren els limâos i el sucre, que són 2 dels ingredients del Cuba Libre Brasiler.

Pel que fa a la cervesa, aquesta gent la posa al congelador fins que es comença a congelar, llavors la cervesa es pot veure, doncs vinga a veure cervesa congelada. A més hem de recordar que l’alcohol és anticongelant, per tant es solidifica per sota de 0ºC.

Els líquids anteriors són obligatoris però existeixen altres complements comuns que els amics de la família amb qui visc també van proveir-se per a que jo els pogués provar tots, i esclar.... no podia fer-los un lleig:

La botella de més a l’esquerra era un licor de canyella que tenia un autèntic aroma de canyella i un gust suau al final.....

La botella amb el 51 és cachassa! Autèntic licor de canya de sucre de més de 40º, i no obstant potable i amb més característiques que l’incendi que et provoca al coll (S’ha de beure amb molta moderació).

La tercera botella era cachassa amarelha, madurada en fusta i de més qualitat però no sé quina contrapartida em deien que tenia....

I la quarta botella és una beguda afrodisíaca que no vaig voler provar i que ells tampoc van provar, recordo que quan vaig sortir de Catalunya em vaig lligar el pixador i no vull que m’exploti.

I lo que hi ha al got de sorbet és una beguda casolana que van fer ells que no sé com es deia.... mortal....






:-p

El segon xurrasco. Dia 12

Aquest diumenge em vaig aixecar tard però amb ganes de fer coses brasileires, i què hi ha més brasiler que una xurrascada. A l’hora que era ja no vaig esmorzar perquè si avui fem un altre xurrasco, no val la pena que m’hagin d’embocar igual que a un ànec que engreixen per fer foie....

El xurrasco d’aquesta era menys nombrós, però no per això hi havia menys menjar,.... vaja sí.... hi havia menys menjar perquè aquest cop no havien comprat ni amanida ni postres.

Lo únic que hi havia a la festa que no fos carn i que no portés alcohol els limâos i el sucre, 2 dels ingredients de la caipirinha! I com que volia fer coses brasileires vaig fer-me l’amo de la barra! Caipirinhas venen caipirinhas van!

El xurrasco d’aquesta setmana era més variat! La família de brasilers i els seus amics havien comprat més varietat de carns per a que jo pogués experimentar-ho tot! La llista de la compra per la carnisseria era la següent:

Gepes com les dels camells però d’un
tipus de bou molt xungo que tenen per aquí.

Lingüissa com la que tenim a Catalunya però sense pebre i no tan bona.

Contrafilets com els del xurrasco de la setmana passada.

Un altre tipus de lingüissa de pollastre però
amb espècies i formatge per dins....increible!

Salxitxes a la vinagreta...... I ah sí!!!!!! Hi havia alguna cosa que no era carn a la xurrascada, el pinxo que veieu a la foto de la dreta és de formatge passat per l’ha graella a mig fondre....també exquisit.

Ja veieu que em cuido.














:-)

La festa d’aniversari. Dia 11

Les bolinhes són les boletes enganxades al pastís

La família de brasilers amb els quals visc fa setmanes que preparen la festa d’aniversari d’una de les seves afillades, i el regals de la família en el qual jo també he col·laborat una mica fent bolinhas és aquest:

Són uns autèntics artistes! Cada peça del pastís està feta a mà! Hem estat dies i dies durant hores i hores parlant portuguès i fent floretes però el resultat és aquest! Increïble!

L’aniversari de la nena va ser espectacular, preparació, menjar, ambientació i regals al nivell d’una comunió, però aquesta no es fa cada any....

A part de la decoració més evident hi havia playstations, wiis, altres consoles que desconeixia, el guitar hero, uns quants PCs, un palau ple d’obstacles i de boles supergran per als nens, una maquina d’aquelles que només he vist als dibuixos en que un s’asseu i l’altre va tiran pilotetes fins que toca a un piuet i el que està assegut davant seu cau a l’aigua, una cistella que compta el punts que fas en un minut, una petita ciutat per a nens que no es veu, altres màquines de fira....

Hi havia 75 convidats entre nens, pares, familiars, amics i...... jo. El servei estava molt bé, el menjar encara era millor, la decoració ja ho heu vist.... un somni per als nens.

Només em va saber greu que Espanya va guanyar tots els partits del PRO que els grans vam colonitzar, sense que jo pogués fer res per evitar-ho ni els nens ens poguessin fer fora de la consola.....

Dia 8. You are the spanish gai. No! ni spanish! Ni gai!

Els brasilers són SUPERsimpàtics, els agrada molt xerrar encara que sigui de qualsevol casa i si et veuen sol o apartat en algun lloc de seguida et venen a integrar, són molt acollidors.

El campus és petit i sóc l’únic Mediterrani de tota la uni, la gent parla molt i tothom ja sap perfectament qui sóc, on treballo..... fins i tot em van citar textualment en una conferència d’antics alumnes quan parlaven dels idiomes....

Així doncs això es tradueix en que tothom em ve a parlar i molts em diuen:

-   Hi Marc! I’m _______, you are the spanish guy. I study spanish/my neighbour studies/ my friend studies/my enamorado/....... and I/he/she/we.... love Spain, Can I/he/she/they..... practise spanish with you?

      -   Me’ls miro amb cara de que m’estàs dient:

-    I’m not spanish, I’m not gay, I hate Spain.

I es queden tots flipant igual que quan vam jugar al PRO, em van passar els comandaments de la PlayStation amb l’equip d’Espanya ja elegit i quan em feien un gol jo també el celebrava amb ells.....

Total, que es queden flipant i llavors ja parlant en castellà si parlaven en primera persona, o seguint en anglès si parlaven per tercers, ja els tinc al meu terreny i els explico el cas de la relació entre Catalunya i Espanya.

Això m’ha passat exactament així més d’una i dues vegades!

Dia 9. La notícia de dia.

Avui he dormit poc i he anat cap a la feina, com que és divendres i a Lleida em vaig entrenar molt a sortir dijous i haver de rendir el divendres, no he tingut molts problemes, estic més en forma del que pensava.

A tots els telenotícies de Brasil surt la mateixa notícia, com fa uns dies Tremp o Barberà a Catalunya. És possible que ja hagueu llegit la notícia en diaris com l’ADN, Metro, o AltPirineu.org, però per si de cas us ho explico.

Doncs resulta que en un poblet del nord-oest de Brasil hi havia un home que fotia les banyes a la seva dona, fins aquí bastant comú i normal.

La dona s’assabenta que el seu home té un amant, i contracta un assassí per a que la mati a canvi de 1000 Reais(uns 500 €), això ja no és tan normal però si que és comú aquí (et poden fotre un tret per molt menys).

L’assassí va l’encontre de l’amant i quan la va a pelar l’amant el reconeix com un amic de l’infància, poc comú.

Llavors comencen a xerrar i l’assassí es dóna compte de que no pot matar la seva amiga, però que necessita els 1000 Reais, així que fingeixen el crim, la dona s’estira al terra, l’assassí l’hi emplena el pit de ketchup, sí! Si! Ketchup! (Surt la imatge de la dona enketchupada a la tele!) I l’assassí li fa una foto per demostrar que ha matat l’amant.

L’assassí ensenya la foto a qui l’ha contractat i li paga, sembla que tot bé no?

Doncs el marit continua arribant tard a les nits.... i al cap d’uns dies, la dona i l’amant es troben a una festa. ¿I què creieu que fa la dona?

Doncs sí, jo també hauria fet el mateix, la dona tota indignada se’n va cap a la policia federal i diu que l’assassí l’hi ha estafat els 1000Reais, que havien fet un tracte i que ell no l’havia complert.

A l’amant no l’ha pelat però a mi quasi si que em mata de riure! Jajajajajaja!


Aquí teniu la notícia la completa

Dia 8. Dijous universitari

Ahir a la nit van arreglar l’internet a la casa on estic allotjat, tot el dia que només penso en acabar ràpid la feina i escapolir-me per anar a parlar amb el meus per Skype. En tinc moltes ganes....

Són les 5 de la tarda, crec que ja he complert, no veig feina a la vista així que marxo, quan estic marxant em creuo les alemanyes que van cap a la piscina a banyar-se:

          - Come to the pool with us!

         -  No! No! If I go to the swiming pool will be very late when I will arrive at my house and today I’ve to go walking.....

         -  That’s a moment, you ‘ve to prove it! And later we can go to the White Party.

         -  No! No! Tomorrow I’ve work at the laboratory at 8 o’clock and my house it’s so far.

        -  If you comes to our house to sleep, you can sleep few hours and go to the work.....

         -  No! No!.....

         -  The party ends at five o‘clock, you can sleep 2 hours.

         -  No! No! The work......

I en aquell moment passa per allà la meva tutora de la feina i em diu en portunyol:

        - Amanhà vossé tenhe venir maiz tarde.

Així que sense ganes cap a la piscina, i cap a casa les alemanyes... però abans de sopar els vaig confessar que al començament no volia vindre perquè volia connectar-me a l’Skype aviat. S’havia fet tard després de la piscina, anar a comprar, dutxar-nos.... però finalment em vaig connectar a l’Skype des de casa les alemanyes, més d’una hora de monòleg a les 2 de la nit hora catalana, parlant amb la meva llengua que ara encara estimo més, explicant coses a la mama, el papa i la Laura, que feliç vaig ser....

I la festa a la discoteca de després..... ja s’ha fet molt llarg el post, ja us explicaré una altra festa un altre dia, només dir-vos que es deia White Party i que tothom havia d’anar de blanc, va ser divertit.

Dia 7. Brasilers, canvi climàtic i més festa.

Avui he “trabalhado com um preto” que diuen ells (treballat com un negre)m’han ensenyat la seva metodologia de treball a l’hora de fer valoracions, i m’han fet practicar variacions del protocol tot el dia, no he parat ni un moment i ha més he dinat a deshora i sol perquè hi havia coses que no es podien deixar a mitges (amb la planificació del dia s’hi han lluït perquè era evitable). A més, avui els estudiants de la promoció organitzadora de la setmana cultural convidaven tothom a un berenar i no hi he pogut anar tampoc per motius de planificació.

He estat de 8 del matí fins a 6 de la tarda al laboratori sense parar (com és habitual a Catalunya, però un es contagia de la seva manera de fer i llavors l’hi costa readaptar-se). A les 6 he anat a una conferència d’un especialista en meteorologia que rebatia totes les tesis de l’Al Gore sobre el canvi climàtic, deia que en comptes d’una veritat incòmoda eren unes mentides convenients.

No he entès res quan després ha començat ha relacionar-ho amb el desenvolupament regional dels països del tercer món però de zones aïllades...... llavors he tingut una sensació molt semblant a com quan estic a una classe d’hidrologia i drenatge a la universitat de Lleida, per un moment pensava que tornava a estar a Lleida.

I a les 8 de la tarda tots els del departament cap a casa d’una altra professora que viu tocant a la uni, era una festa en motiu del comiat d’una noia que treballa allà i en motiu de l’inauguració del pis però no obstant necessiten poques excuses per celebrar alguna cosa.

Al final farts de cerveja, farts de pizzes familiars, però familiars de debò d’on podria menjar tota una família i atipar-se.

Dia 6. Moments difícils i no saps perquè.

Començo a no tenir gaire temps per escriure perquè faig moltes coses i l’he de treure de les hores de dormir, això és bo suposo.

El 90% de les coses que veig aquí son noves, les olors, els vegetals, els animals, l’alimentació, les persones i les seves costums i comportaments.... molts estímuls per a mi que no poden evitar que em senti una mica trist, m’enyoro, m’enyoro de les persones que m’importen i que fa dies que no veig. El problema no és que no us vegi, a molts de vosaltres a vegades m’he passat molts dies sense veure-us, és el fet de saber que no esteu aquí i de que puc disposar de vosaltres, fer-vos una trucada que no em costi 2,10€/minut+18% d’impostos, quedar per fer una cervesa, explicar-vos els meus problemes i que em feu una abraçada (no es que tingui cap problema greu però i si el tingués?), que el poble de ton pare i que el poble de ta mare surtin per la tv 4 cops al dia per coses diferents simultàniament i tu no puguis ni patir pel teu entorn perquè amb prou feines saps que ha passat.... a moments m’agradaria engegar-ho tot a rodar i tornar amb els meus.....

Aquí podria fer una menció especial a certes persones, però a aquestes  ja els hi he dit en un moment d’Skype que vaig tenir....però que coi...faig la menció especial: Enyoro a la mama, al papa i al Josep i a la Laura, sé que estan bé però els vull amb mi.

M’imagino que alguns de vosaltres o alguna de les 4 persones anteriors poguessin compartir aquesta experiència amb mi i viure-la junts, tots aquests problemes és fan més petits i desenvoluparíem una altra gran complicitat.

Però llavors baixo dels núvols i torno a tocar de peus a terra, si a la primera setmana ja estem així no anem bé! Vaig prendre una decisió i vaig decidir que volia viure aquesta experiència i que la volia viure així! Així que Marc...aixeca el cap i deixat estar d’hòsties! Al primer mal moment no pots defallir, sabies que estaries sol en això, sabies que ningú parlaria el teu idioma, sabies que ningú tampoc parlaria espanyol (bé, algun espanyol si que l’esperaves però pensaves defugir-los), sabies que tindries maldecap al final del dia d’estar tantes hores concentrat en l’anglès i el portunyol, tot això ho sabies, per tant has de tenir una excusa més bona per defallir. Imaginat que estiguessis en la situació del Pruna, al mig de l’Àfrica a 100km de la persona més propera que és de la teva ètnia, o que parla una llengua llatina amb qui poder-te entendre una mica, ja no dic espanyol o anglès, i en unes condicions de vida infinitament més dures que les teves. Com hauria d’estar llavors?

Dies 6. Nâo entendâo nada (o alguna cosa així)

El que m’ha passat entre avui i ahir és bastant inverosímil, més no per inverosímil i per temor a que penseu que sóc un fantasma, sinó perquè afecta profundament a la intimitat dels meus nous amics, no explicaré els detalls del fet ocorregut, però intentaré que us en feu una idea.

Imagineu que es produeix una situació molt incòmoda per tothom que hi és present, i que algú t’ataca verbalment frontalment, vaja, en comptes de frontalment t’ataca verbalment d’esquenes perquè tu estàs girat d’esquenes a ell.

La meva persona impertorbable, fent les meves coses, sentia que algú feia més enrenou del compte pel meu darrera però no en faig cas. La situació s’allarga i jo continuo a lo meu.... acabo la feina i em giro amb la meva millor rialla i amb una mica de pressa:

         -   Boa tarde, vou fora que vou com prisa!

I tothom amb cara de flipat veient la meva impassibilitat. En aquell moment em semblava que aquella cara de flipats eren cares de aquí ens estan fotent una bronca..... i jo com si no anés amb mi....

Avui al matí tothom encara estava incòmode i em demanaven disculpes per lo ocorregut ahir, que lamentaven que jo ho hagués presenciat, i em demanaven que perdones la persona que havia armat el Cristo..... i jo:

          - Nâo te precupes, eu nâo ovi nada.

Total que al final lligo caps.....

         - M’ho estava dient a mi?     Nâo entendí nada.  ¿El vaig ignorar una mica no?

La conclusió és que no parlar un idioma té les seves avantatges, perquè en situacions supercompromeses en que tothom ho està passant malament, tu no entens res..

Sóc un paio amb sort. A veure quan dura....

Dia 5. El primer dia de feina superat! M’hi acostumaré ràpid!

Ha estat el meu primer dia de feina, em passaven a buscar a les 7:30 hores i me despertat a les 7:20, així que directament m’he oblidat d’intentar donar aquella impressió de persona impecable que volia donar, i també d’aquell temps que volia tenir per mi per relaxar-me abans de començar per rebaixar els nervis que no he tingut temps de tenir.

No sé perquè em preocupava, he estat el primer a arribar quan m’han enviat al meu laboratori pertinent, una sala immensa amb aparells immensos que no sé que eren i tot de laboratoriets petits. En fi, m’he posat a internet i he intentat contestar els mails que he pogut (ho sento Oriol entre altres però no he tingut temps d’enviar-te tot el que us tenia preparat).

Al cap de poc ha arribat el meu company que m’ha ensenyat tota la uni, quan coneixia tothom he encintat una poma amb cinta adhesiva de manera que quedes totalment coberta però de manera que no es solapessin les cintes, fent les formes amb un cúter que no tallava, després arrencàvem la cinta adhesiva i la pesaven.... això era per calcular la superfície de la poma però a mi se m’acudien maneres millors de fer-ho.... en fi....

I a les 10 hem encès una estufa del laboratori, hem baixat a una cambra refrigeradora i hem agafat una pizza, la resta la podeu imaginar, no m’ho podia creure però ha anat així....

La boníssima pizza de laboratori

A les 11 cap a la inauguració de la setmana cultural dels alumnes del departament, a les 12:15 a dinar, a les 13:30 a no treballar sol un altre cop, fins a les tantes en que he fet unes solucions, les he escalfat, i llavors he microencapsulat aromes com el Ferran Adrià. La encapsulació consisteix en posar una gota de líquid dins l’altre líquid, reaccionen fent una cobertura al voltant de la goteta, i tens el primer líquid dins la cobertura al qual li pots fer uns tractaments interessants. Us podria explicar els tractaments interessants als que es pot sotmetre la goteta encapsulada però ni us vull avorrir més, ni ho he entès jo tampoc.

A les 16:30 feien una conferència per alumnes sobre la encapsulació, i volia saber-ne més, així que m’han donat permís per anar-hi, m’he assabentat d’alguna cosa fins a les 16:45 en que ha arribat el professor amb el primer alumne.

Treballen amb fruits secs molt xungos aquesta gent, aquest no sé
com es diu, però és lo més astringent que he provat mai!

Quan s’ha acabat la conferència he cregut que ja havia complert amb el meu no treball i una professora m’ha dut amb cotxe a conèixer la ciutat i m’ha portat a casa.

Sembla que m’enfumi dels brasilers, però el que ha passat és que simplement, avui encara no m’havien preparat  feina, a veure que tal demà....

Avui és un joc, amb quin fragment del text t’identifiques? Dia 13

No hi sóc, això és una realitat!

No podem cantar els gols del Barça, no podem riure amb les teves històries, no puc animar-te mentre jugues a la selecció, no podem discutir de moda i/o torneu a l’estranger, no et pots enfadar i anar-te’n a casa, no podem reflexionar junts amb el teu punt de vista perspicaç i embolicador, no podem anar a fer-ne alguna, no em pots portar la contrària sense tenir raó!!.......

Però no obstant m’assabento de moltes coses, sé que a algunes us han prenyat i altres us heu emprenyat, llegeixo els diaris i sé que hi ha pobles que s’enfonsen, alguns aneu a manifestacions contra la violència (també ho he vist als diaris), alguns feu vacances que semblen un martiri i desistiu, m’enyores, uns heu canviat de feina i no m’ho heu dit!! 

Altres en canvi us fan propostes INTERESSANTS que tampoc m’heu explicat(¿què em fas el llit?, alguns continueu lluitant i negociant pel local, comenceu i dieu que començareu blogs d’Internet(ànims i perseverança), acabeu les carreres, comenceu noves etapes, heu fet el primer entrenament, em seguiu informant amb un punt de vista punyent i divertit.......

Altres en canvi ens havíem de veure cada cap de setmana i no us he vist ni us veure en 3 mesos, altres no sé quan us matriculeu però us matriculeu, alguns no teniu company de pis i l’heu de substituir(no és facil en el vostre cas) .... i podria seguir.....

....I també hi ha una persona que és el seu aniversari, que està una mica trista, i que hauria pagat per veure-li la cara quan no s’ho esperava i li ha arribat un ram de roses (qui m’ho pot haver dit? No m’ho ha dit ningú perquè hi tinc alguna cosa veure), t’estimo i vull que la gent ho sàpiga!!*!!  Ja sabeu que no hi sóc, això és una realitat! Però a mi res m’allunya de la meva terra i fa que deixi a l’estacada els meus compromisos amb la meva gent.

El xurrasco. Dia 4

Ni en tots els meus anys estudiantils, ni a l’institut ni a la universitat havia una relació tan informal amb els professors.

El diumenge la meva tutora de la feina que havia de començar el dilluns, va trucar-me i va dir-me que havien preparat una jornada de coneixement i que comptaven amb mi. Així doncs el diumenge a les 9 del matí em va venir a buscar i vam anar al lloc on es feia la jornada de coneixement. La jornada de coneixement es feia en una urbanització emmurallada i vigilada per seguretat privada a uns quilòmetres de  Sao José do Rio Preto, que era la casa d’un altre professor!

Tenen molts tipus de papaia allà, aquest no sé si és un mamâo gegant,
la beguda del darrera és un caipirinha cassolana que també van ser
habituals a la festat

Allà estàvem convidats tots els professors del departament de “Tecnologia dos Alimentos” i els alumnes de “pós-graduação e doutorado”, la jornada de coneixement amb els alumnes de la llicenciatura ja s’havia fet el dia abans...

Un cop en aquell magnífic jardí vaig descobrir un munt d’olors, plantes, ocells i fruites noves per mi. Després van començar a arribar els companys i van començar a baixar les birres.

Això és una carambola, starkfruit en anglès, els alemanys ho
coneixien  però jo només ho havia vist en algun llibre de botànica

Ni en tota la meva vida havia menjat tanta carn (els brasilers mengen MOLTA, però que MOLTA carn), i tu Bastida tampoc; ni en tota la meva vida havia jugat a voleibol amb els meus professors, i tu Papió tampoc però el Roy suposo que sí....; ni en tota la meva vida havia begut tanta cervesa en un dia, tu De La Venta estic segur que sí; i tu Carrera no tinguis enveja que també estic segur que també hauries estat capaç de destruir-ho tot.

Allà estàvem peruans, colombians, germans i austríacs, brasilers i un català que no és espanyol, menjant, bevent, cantant i tocant la guitarra i dansant música de la minicadena per tot el jardí, i també jugant a voleibol d’aigua en una piscina (a futbol em quedat pel dimecres) i tornant a menjar més carn i bevent més cervesa.

Aquí encara estàvem escalfant abans de començar el partit, vam jugar alumnes i professors indistintament.
Ah! I això que per ells és ple hivern ara mateix

Un dia completament complet fins a últimes hores del vespre, l’endemà començaria a treballa amb els nous companys.

Observacions sobre trànsit. Dia 3

Avui us faré una confessió, no ho demostro massa però els que em coneixeu prou bé sabeu que tinc una mica de por als cotxes, i això és el que m’ha empès a fixar-me en unes coses del Brasil que ara relataré.

Quan torni a Catalonia (si torno), o tindré el problema anterior solucionat o m’hauran d’ingressar en una clínica mental.

El cinturó de seguretat és obligatori al Brasil, però no és comú. Això ho puc entendre perquè fa 15 o 20 anys també anàvem així allà, o aquí on sou la majoria de vosaltres no sé com dir-ho... Anar sense cinturó em fa sentir insegur però ho puc aguantar, però veure a les notícies del primer dia un accident múltiple amb més de 250 vehicles implicats, en una carretera que jo havia passat només feia unes hores amb un bus.... o veure les motos kamikazes sense respectar les preferències.... segles de drenatge al mig de les calçades.... passos de zebra que no es respecten a canvi de vianants que passen la carretera per tot arreu i en qualsevol moment..... cartells de bufets d’advocats especialistes en accidents de trânsit per tot arreu..... i per no citar la gent que parla pel mòbil mentre condueix o fuma.... o els grups d’amics que brinden amb llaunes que no són de Coca-Cola mentre fumen, parlen per telèfon i condueixen....

No tens la sensació de que els brasilers condueixin malament com passa en els països àrabs, però una mica caòticament si que ho fan. Almenys tinc la sort de que el meu carnet de conduir aquí no val, o potser si que val però jo no ho sé, ja que em van oferir una moto per desplaçar-me sempre que volgués i malgrat les temptacions vaig tenir l’excusa perfecta per dir que no!

Admeto que amb aquest escrit estic generalitzat MOLTS fets puntuals que per una altra persona no tindrien importància, però ho vaig trobar curiós. Igual que quan vaig veure un cavall en una gasolinera ¿Què volia? ¿Etanol? Al cap de molta estona observant el seu amo vaig veure que després de preguntar a tots els empleats de l’estació de servei (potser preguntava si tenien una mica d’alfals) posava aire a les rodes del carro, però em va portar de corcoll una estona.

Espero que us hagi agradat!