Començo a no tenir gaire temps per escriure perquè faig moltes coses i l’he de treure de les hores de dormir, això és bo suposo.
El 90% de les coses que veig aquí son noves, les olors, els vegetals, els animals, l’alimentació, les persones i les seves costums i comportaments.... molts estímuls per a mi que no poden evitar que em senti una mica trist, m’enyoro, m’enyoro de les persones que m’importen i que fa dies que no veig. El problema no és que no us vegi, a molts de vosaltres a vegades m’he passat molts dies sense veure-us, és el fet de saber que no esteu aquí i de que puc disposar de vosaltres, fer-vos una trucada que no em costi 2,10€/minut+18% d’impostos, quedar per fer una cervesa, explicar-vos els meus problemes i que em feu una abraçada (no es que tingui cap problema greu però i si el tingués?), que el poble de ton pare i que el poble de ta mare surtin per la tv 4 cops al dia per coses diferents simultàniament i tu no puguis ni patir pel teu entorn perquè amb prou feines saps que ha passat.... a moments m’agradaria engegar-ho tot a rodar i tornar amb els meus.....
Aquí podria fer una menció especial a certes persones, però a aquestes ja els hi he dit en un moment d’Skype que vaig tenir....però que coi...faig la menció especial: Enyoro a la mama, al papa i al Josep i a la Laura, sé que estan bé però els vull amb mi.
M’imagino que alguns de vosaltres o alguna de les 4 persones anteriors poguessin compartir aquesta experiència amb mi i viure-la junts, tots aquests problemes és fan més petits i desenvoluparíem una altra gran complicitat.
Però llavors baixo dels núvols i torno a tocar de peus a terra, si a la primera setmana ja estem així no anem bé! Vaig prendre una decisió i vaig decidir que volia viure aquesta experiència i que la volia viure així! Així que Marc...aixeca el cap i deixat estar d’hòsties! Al primer mal moment no pots defallir, sabies que estaries sol en això, sabies que ningú parlaria el teu idioma, sabies que ningú tampoc parlaria espanyol (bé, algun espanyol si que l’esperaves però pensaves defugir-los), sabies que tindries maldecap al final del dia d’estar tantes hores concentrat en l’anglès i el portunyol, tot això ho sabies, per tant has de tenir una excusa més bona per defallir. Imaginat que estiguessis en la situació del Pruna, al mig de l’Àfrica a 100km de la persona més propera que és de la teva ètnia, o que parla una llengua llatina amb qui poder-te entendre una mica, ja no dic espanyol o anglès, i en unes condicions de vida infinitament més dures que les teves. Com hauria d’estar llavors?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada